TANGO

T e quiero bailar.
A mí?
N o, a tu música.
G racias. Pues nos vemos el sábado y me bailas un swing?
O mejor...

NIT

FOTOGRAFIA

les millors fotografies que encara guardo en són 3:

.

-una nit de lluna plena, unes noies nues, abraçades i banyant-se al mar.

.

-un cel indescriptible, l'hora del crepuscle, rodejada de muntanyes andaluses i dues germanes fascinades.

.

-la foscor de la matinada, aires italians i tres amics ajaguts observant el ponte becchio.

.

OJALÁ

http://www.youtube.com/watch?v=Hg8Fa_EUQqY¬feauture=related

VESTIT

un regal del mar grec.

un dels millors regals.

FANTASIA

la meva fantasia?

tocar un dofí...

el dia que ho consegueixi m'emocionaré de veritat!

ESTIMAR

Com hem arribat a fer aquesta relació?

MULLAT

Ens va despertar el mar.

OBRIDOR

Sense obridor no hi ha doble visió!

ASPRE

Era l'hora d'anar a dormir i pensava que era estrany, ja feia dies, molts dies, que algú m'estava canviant la manta del llit. Hi havia nits que, com de costum, el llit estava fet amb una manta suau. Però des de ja feia dies, molts dies, gairabé un mes, hi havia nits que havia de dormir amb una manta aspre.

Segur que era cosa d'ella. Me la imaginava amunt i avall amb les mantes de colors, amb totes les mantes, amunt i avall. Segur que havia estat ella, quan jo no hi era. Durant un temps li havia agradat canviar de lloc els mobles del menjador; després li havia agradat variar cada matí les flors del rebedor; també havia tacat els mantels a l'hora de sopar expressament; i ara, li agradava anar amunt i avall amb les mantes? No ho deia que no li agradava la rutina, però s'encarregava que cap dia fos igual a l'anterior.

I jo sí que me l'estimava la meva rutina i sobretot la meva manta suau.

I mentre ella jugava a desordenar-ho tot, hi havia nits que jo havia de dormir amb una manta aspre... aspre en tots els sentits. I aleshores les nits també es tornaven aspres. Els somnis eren aspres. El meu cos, la meva pell es tornava aspre. Tot aspre, aspre, aspre és la paraula. I les paraules pel matí al llevar-me també eren aspres.

I m'angoixava perquè mai sabia si aquella seria o no una nit aspre. I aleshores vaig començar a dormir al sofà. Dormia malament. No m'atrevia a tocar el llit de nit. Em feia por la manta aspre de la mateixa manera que els nens no tanquen els ulls per por a tenir malsomnis.

BALLAR

La ballarina balla.

Ara. Present.
Un cos i un moviment.
I una música; o un so. Un silenci?
Un instant. Molts instants.
Repetició irrepetible.

A vegades, art...

Però sempre vida.

SECRET

Van caure secrets del cel.

Tot va quedar aturat.

M'explicaven coses que no coneixia.

Els secrets es van desfer...

i ara què faig?

VERMELL

ESTEL

cap aquí i cap allà



cap allà i més enllà



un estel va volar



un dissabte ventós



ventós i feliç

VERMELL

i la natura de Bordeaux

pinta de vermell

PELL

PLAUSIBLE

He decidit no mirar al diccionari, deixar-me emportar per la ignorància i l'instint artístic que aquesta paraula m'ha inspirat!

Sí... per mi plausible s'assembla a això. Em transmet pau, tranquil·litat, a la vegada no deixa de ser una cosa abstracta, i molt palpable, com llumetes que m'exiten i no puc deixar de mirar-les, per molt desenfocades que les vegi... i bellesa!

MULLAT

ESTIMAR

Avui per la meva

petita i estimada

família de Bordeaux.

Perquè me'ls estimo,

i molt!

OBRIDOR

recordo una llunyana conversa...
obridor!
obridor?
d'obrir?
obrir el què?
botelles de vi?
però podria ser obrir en un altre sentit!
obrir... obrir la ment!
el cor!
les portes de la vida...



i tu,
la recordes?

ASPRE

encara recordo l'abans de marxar.
em mirava i em deia picant-me l'ullet:
"marxa, cony! fuig! carretera i manta"!
i jo anava corrents i encara l'emprenyava més.
vinga a petonejar-lo, mimar-lo, estimar-lo.
a vegades sentia la forta olor a colònia,
aquella que sempre es posa,
a vegades simplement em rascava,
i ell em mirava tot eixerit tocant-se la cara:
"punxa, eh? toca, toca... punxa!"

MITJÓ

BALLAR

La luna de espejos · Jorge Drexler

Mabel, dejó
el bolso con unas amigas
y salió a bailar,
las luces violetas la protegían.
Mintió la edad
cruzando la pista vacía,
y lo abrazó,
sonaban las lentas lo permitían.

Y la música siguió
y la pista se llenó.
Giraba conversando con él.

Se habían visto alguna vez,
un baile en el club de Salinas,
los comentarios de rigor,
y la mano en la espalda la sostenía.
Un mostrador
de mesas de salón de clase.
La multitud.
La luna de espejos giraba en el aire.

Y la música ayudó,
vio la pista oscurecer.
Su cuerpo recostándose en él.

Mabel dudó,
pero no movió la mejilla,
y besó también,
fingiendo saber mientras aprendía.
Y la música cambió,
y la pista despertándose,
y aquel perfume nuevo en la piel.

BALLAR

MITJÓ

creixen mitjons dels arbres...

BALLAR

Com sempre dic,

tu balla,

que jo tocaré...

...on sigui, on pugui, on hi hagi lloc....

....per què tu puguis seguir ballant

BALLAR

" Danse sur le pont"

31/01/2010.

Pont de la Feuillée, Lyon (France) - [20:21]

Laura Peinado et Maria Lorenzo

SECRET

i ja no recordo què és el que em va dir...

MITJÓ

Una fotografia que capta un moment (just aquell després d'haver treballat i embogit amb la folie du Roi Lear i abans d'oblidar les vergonyes pels bars de Bordeaux), dues persones (una Laura-o-més-aviat-una-Loga i una María-que-se-esconde-detrás-del-objetivo), una acció (ganes de posar-se guapa o de sentir-se atractiva?), un mirall (que amb la seva poca atenció pel que fa a la neteja crea un efecte granulós molt curiós i artísticament molongui en la foto) i uns mitjons penjats d'un pop blau de plàstic amb pinces (objecte que no s'arriba a veure a la foto però que és molt útil i es pot trobar molt bé de preu a l'Ikea).

Sí. Això és el que passa quan un viu a una habitació petita de Bordeaux. Abans de sortir de festa una noia que es diu Laura però que s'ha acostumat a respondre com a Loga es mira en un mirall no especialment net per pintar-se i sentir-se més atractiva i una amiga que just és allà perquè havia de fer un treball Shakespearià roba l'instant amb un 'clic' just pel darrere, i com que l'habitació és petita en aquesta fotografia s'aprecien uns extranys mitjons que hi pengen i que m'han fet pensar que n'he perdut un. Sí, un dels mitjons que apareix en la fotografia ja no hi és. I en el seu honor, aquí deixo la fotografia perquè tot junts el recordem. El mitjó valent que ha abandonat a la seva parella que ara s'aborreix al segon calaix de la petita habitació de Bordeaux. Sí. Un mitjó desaparellat que un dia com avui no és simplement un mitjó, sinó el mitjó.

MITJÓ

Lisboa...

SECRET

SECRETO A VOCES

SECRET

SECRET

En el pasado, cuando las personas tenían secretos y esos secretos no deseaban compartirlos, subían a una montaña,
buscaban un árbol y tallaban un agujero en él
para susurrar el secreto en el agujero.

Luego lo recubrían con barro, de ese modo nadie más lo descubriría.

Sin embargo en una ocasión me enamoré de alguien.
Al cabo de un tiempo ella ya no estaba.

Fui hasta 2046 creyendo que podría estar esperándome allí,
pero no la encontré.
No puedo dejar de preguntarme si ella me amaba o no,
no obstante nunca lo averigüé.

Tal vez su respuesta fuera como un secreto que nadie sabría jamás...

Todos los secretos son surcos de lágrimas.

2046, Wong Kar-Wai

LLIBERTAT

LLEUGER

ABSTRACTE

LLIBERTAT

últimament n'he sentit molt ha parlar d'ell

LLIBERTAT

LLIBERTAT

LLEUGER

I ells ballaven un vals sobre la superfície del llac.

Ningú els hi havia ensenyat. Moviments qualsevols, sense importància, sense pes.
Cada moviment irrepetible i perdut. Un, dos, tres.

LLIBERTAT

- Rita...

- Què

- Veus allò que es veu per aquell forat?

- No

- Doncs mira-ho

- Ja ho veig

- Creus que és maco?

- No ho sé...

- Tu creus que algun dia ho podré veure

- Sincerament...? No...

- M'agradaria tant veure com és!

- Ja t'he respós. Deixa-ho estar...

- Rita...

- Què

- Què és el que respires?

LLIBERTAT

LLIBERTAT

LLIBERTAT

LLEUGER

LLEUGER

LLEUGER

La insoportable levedad del ser. Milan Kundera

LLEUGER

LLEUGER

LLEUGER

lleuger se'n diu que és allò que no pesa, que es pot portar fàcilment a sobre sense que sigui una càrrega massa gran. el més curiós és que sovint ens pensem que les allò lleuger és bo. que, al cap i a la fi, la lleugeresa és positiva.

pensant sobre això em pregunto: i què és el que no pesa? realment és bo que les coses no pesin? de vegades ens carreguem aquell "saquito" que tots portem a l'esquena de coses que no valen la pena, de coses que ens pesen massa i després no ens deixen caminar, si. però en realitat les coses bones sempre pesen, o ho haurien de fer. les relacions, lleugeres? no... i les ilusions? no... els desitjos? tampoc...

però hi ha coses que passen i ni ens adonem. passen sense deixar el seu pes d'existir a sobre de res. i cadascú fa pesat el que vol. restem lleugeresa.

un dia d'estiu algú va passar la mà acariciant les plantes que creixen en un lloc inexistent per la majoria de gent que hi viu al món. només va ser un moment. i ningú no se'n recorda ja. la seva acció va ser, en totalitat, el que significa lleuger.

malgrat això, jo me'n recordo.

ABSTRACTE

ABSTRACTE

ABSTRACTE

I al final, tot allò que és res,

ho és tot.