ASPRE

Era l'hora d'anar a dormir i pensava que era estrany, ja feia dies, molts dies, que algú m'estava canviant la manta del llit. Hi havia nits que, com de costum, el llit estava fet amb una manta suau. Però des de ja feia dies, molts dies, gairabé un mes, hi havia nits que havia de dormir amb una manta aspre.

Segur que era cosa d'ella. Me la imaginava amunt i avall amb les mantes de colors, amb totes les mantes, amunt i avall. Segur que havia estat ella, quan jo no hi era. Durant un temps li havia agradat canviar de lloc els mobles del menjador; després li havia agradat variar cada matí les flors del rebedor; també havia tacat els mantels a l'hora de sopar expressament; i ara, li agradava anar amunt i avall amb les mantes? No ho deia que no li agradava la rutina, però s'encarregava que cap dia fos igual a l'anterior.

I jo sí que me l'estimava la meva rutina i sobretot la meva manta suau.

I mentre ella jugava a desordenar-ho tot, hi havia nits que jo havia de dormir amb una manta aspre... aspre en tots els sentits. I aleshores les nits també es tornaven aspres. Els somnis eren aspres. El meu cos, la meva pell es tornava aspre. Tot aspre, aspre, aspre és la paraula. I les paraules pel matí al llevar-me també eren aspres.

I m'angoixava perquè mai sabia si aquella seria o no una nit aspre. I aleshores vaig començar a dormir al sofà. Dormia malament. No m'atrevia a tocar el llit de nit. Em feia por la manta aspre de la mateixa manera que els nens no tanquen els ulls per por a tenir malsomnis.